Blogia
Alegria De La Huerta

Gaudeix del trajecte

Gaudeix del trajecte

|CATALÀ|
Aquest és un mail que vaig escriure fa dues setmanes després d’un encontre inesperat:
"Sempre m’han agradat els anuncis de TMB ... bàsicament perquè sempre em passaven coses semblants a les que surten en aquests anuncis. Vaig en el metro o en el autobus escoltant la ràdio, o música, o aquella cinta del Jorge Drexler i el Jabier Muguruza que m’acompanyava en tots els viatges de tren d’anades i vingudes a Lleida, i tinc aquella sensació de que tot rutlla. Tot i que a l’exterior la gent està estressada tu et crees un microcosmos en el qual les lleis de la física quàntica d’acció i reacció estan dictades pels compasos de la música. Una sensació relaxant de que vas surant sobre el món sense que ningú pugui destorbar-te ... a vegades amb el cap a sobre del vidre intentant tancar els ulls i portar la teva ment qui sap on, altres mirant per la finestra i veure passar el paisatge, els arbres, els camps llaurat, els camps de blat i alfals, els poblets, a vegades simplement mirant al teu voltant en el vagó, l’autobús i intentant saber quina vida porta aquell del costat, aquella de més enllà, el que baixa, el que puja, el que camina, el que passeja ... M’agrada quan el nen i la nena es debaten internament per a veure si em mira li dic alguna cosa, si seu li dic alguna cosa ... i al final res de res, com a la vida, qui no s’arrisca no pisca. Però són coses que passen, la de cops que he tingut digues-li fantasies amb persones que he compartit uns minuts de trajecte. Aquella sensació també dels dos personatges que sempre es creuen en el metro en direcció contrària ... recordo un paio que em trobava sempre a l’autobus quan anava els dos darrers anys d’escola abans de la universitat, era clavat al Bakero i jo crec que en aquella època encara seguia penjada per aquella meleneta, quina sensació quan al cap dels anys me l’he seguit creuant. El tren, l’avió, l’autobús ... un amic sempre em diu, i tal com és ell m’ho crec, que sempre acaba parlant amb qui té a la vora, jo sent com sóc i força tallant no parlo amb ningú, es podria convertir en un viatge infernal però també he de reconèixer que em dec haver perdut bones converses i fins i tot alguna que altra coneixença. Fa dos o tres anys se’m va asseure al davant un home gran i em va començar a parlar. Trajecte Plaça Catalunya fins que vaig baixar a Camèlies. Quin bon home i quina pena que hagués d’estar-se a una residència de la qual fugia quan podia. Segons dèia ell la llar d’avis estava ple de vells i a sobre diria jo que no compartien els mateixos gustos polítics, quin bon home! Havent baixat del bus i pujant el carrer cap a casa em maleïa pel fet de no haver esbrinat més coses d’aquest home, saber a quina residència estava i anar-li a fer una visita. Qui no s’arrisca no pisca. Avui s’ha tornat a repetir ... jo en el meu microcosmos dictat per les lleis de les lletres, paraules, frases, paràgrafs, capítols, un llibre ... aconsegueixo seure’m i un home gran em demana per passar al seient interior, li faig lloc i s’asseu. No dubta en començar a parlar-me i jo, em treu una mica de polleguera que em tallin la lectura quan ja tinc previst que tot el viatge anirà embolcallat per literatura, faig una cara de circumstància i intento tornar a la lectura ... però, aquest cop a la seva segona frase ja tenia els tres punts de llibre posats i el llibre tancat sense més opció per passar a descobrir el que crèia que seria un encontre pels sentits. La seva pregunta era sobre quin llibre llegia, l’Antònio fa deu anys que s’està quedant cec i no coneix l’autor del meu llibre. Segons ell ara ja ningú llegeix llibres de vells, llibres descatalogats i que ja no trobes a les lliberies, ara es potencien els llibres que duren dues setmanes a les prestatgeries i que les editorials bombardejen als lectors amb nous títols ... és com si m’estigués parlant del top manta literari. Aquest bon home em comença a recitar tot d’autors rusos de fa anys i panys, la literatura de sempre que s’està perdent. No dono a l’abast, la llista se’m fa interminable i no tinc temps per a més, ell es queda cec i ara és la dóna que li llegeix llibres i troços de diari. A part d’això escriu, escriu poesia, poesia metafísica. M’ha deixat fa, fa, fa, fa, fascinada aquest home ... culte fins el moll de l’ós i en els seus prop de vuitanta anys ple de vitalitat perquè ni la ceguera el deixa quiet. S’ha passat de parada i ens hem baixat junts, el seu fill havia pogut ser científic als Estats Units però es va quedar fent de metge i ell, tot i la seva ceguera, escriu sobre àcids ribonuclèics de cadena senzilla ... m’ha deixat fa, fa, fa, fa, fascinada!! Quan li he dit el meu nom quasi se’m cau ... parlant de la vida, l’esència de la vida, els àcids ribonuclèics i allà enfront seu estava la primera dona, la Humanitat feta persona. Un altre cop, caminant cap allà on es fa la ciència i ficada en els meus pensaments m’adono que he tornat a no arriscar-me i no he piscat. M’imagino prenent una orxata amb aquest home i la seva dona, o llegint-li un d’aquests llibres de poesies, contes, relats que em dèia."

|CASTELLANO|
Este es un mail que escribí hace dos semanas después de un encuentro inesperado:
"Siempre me gustaron los anuncios de la TMB ... bàsicamente porque siempre me pasaban cosas parecidas a las que nos muestran esos anuncios. Voy en el metro o el bus escuchando la radio, o música, o aquella cinta de Jorge Drexler y Jabier Muguruza que me acompañaba en todos los trayectos de tren, de idas y venidas, a Lleida, y tengo la sensación de que todo funciona. Aunque en el exterior la gente está estresada, tú te creas un microcosmos en el que las leyes de la física cuántica de acción y reacción están dictados por el tempo de la música. Una sensación relajante de estar flotando sobre el mundo sin que nada ni nadie te pueda molestar ... a veces con la cabeza sobre el cristal intentando cerrar los ojos y que tu mente vuele, otras veces mirando a través de la ventana y ver pasar el paisaje, los árboles, los campos labrados, los campos de trigo y alfalfa, los publecitos, otras veces simpemente mirando a tu alrededor en el vagón, en el autobús intentando saber qué vida lleva el que tienes al lado, el de más allá, el que baja, el que sube, el que camina, el que pasea ... Me gusta cuando el niño y la niña se están debatiendo internamente porque si le mira le dice algo, si se sienta le digo algo ... y al final nada, como en la vida, quién no llora no mama. Son cosas que pasan, la cantidad de , podríamos llamarles, fantasias que he tenido con personas con las que he compartido minutos de trayecto. También esa sensación de los dos personajes que siempre se cruzan en dirección contraria en el metro ... recurdo un tío que siempre me encontraba en el bus en mis dos últimos años de colegio antes de llegar a la universidad , era idéntico al Bakero y creo que en aquella época aun estaba colgada por esa melenita, qué sensación cuando al cabo de los años he seguido encontrándomelo. El tren, el avión, el autobús ... un amigo mio siempre dice, y tal como es el me lo creo, que siempre acba hablando con su compañero de viaje, tal como soy no suelo hablar con nadie, se podría convertir en un viaje infernal pero también tengo que reconocer que me debo haber perdido buenas conversaciones e incluso conocer a alguna persona. Hace dos o tres años se sentó delante mio un hombre mayor y me empezó a hablar. Trayecto Plaza Catalunya hasta que me bajé en la calle Camélias. Qué buen hombre y que pena que tubiera que estar en una residencia de la que huía cuando podía. Tal como decía él en aquel asilo sólo había viejos y, diría yo que no compratían las mismas ideas políticas, qué buen hombre! Después de bajar del autobús estaba subiendo hacia mi casa y me maldecía por no haber averiguado más cosas de aquel hombre, saber en qué residencia estaba y hacerle una visita. Quien no llora no mama. Hoy se ha vuelto a repetir ... estando en mi microcosmos dictado por las leyes de las letras, palabras, frases, párrafos, capítulos, un libro ... consigo sentarme y un hombre mayor me pide paso para sentarse en el asiento de la ventana, se sienta. Sin dudarlo empieza a hablarme y yo, me saca un poco de quicio que me corten la lectura que conducirá todo el viaje literario, hago cara de circunstancia e intento volver a mi lectura ... pero, esta vez en su segunda frase ya tenía los tres puntos puestos y el libro cerrado sin más opción para descubrir lo que creia que sería un encuentro para los sentidos. Su pregunta era sobre qué libro estaba leyendo, Antonio hace diez años que se está quedando ciego y no conoce el autor de mi libro. Según él, ahora nadie lee libros de viejos, libros descatalogados y que ya no se encuentran en las librerías, ahora se potencian los libros que duran dos semanas en las estanterías. Nuevos títulos con los que las editoriales no paran de bombardearnos ... como si se tratase del top manta literario. Este buen hombre me empieza arecitar una retaila de autores rusos de hace años, la literatura de siempre se está perdiendo. No doy abasto, la lista se hace interminable y no tengo tiempo para más, él se queda ciego y ahora es su mujer la que le lee los libros y fragmentos de periódico. A parte de esto escribe, escribe poesía, poesía metafísica. Este hombre me ha dejado fa, fa, fa, fa, fascinada ... culto hasta la médula y en sus casi ochenta años lleno de vitalidad porque ni la ceguera puede mantenerlo quieto. Se le ha pasado la parada en la que debía bajar y nos hemos bajado juntos, su hijo podría haber sido científico en los Estados Unidos pero se quedó para ser médico y él, aunque casi ciego, escribe sobre ácidos ribonucléicos de cadena sencilla ... me ha dejado fa, fa, fa, fa, fascinada!! Cuando le he dicho mi nombre casi se cae de la emoción ... hablando de la vida, la esencia de la vida, los ácidos ribonucleicos y frente a él estaba la primera mujer, la Humanidad en persona. Una vez más, caminando hacia dónde se hace la ciencia y entre mis pensamientos me doy cuenta que he vuelto a no llorar y no mamar. Me imagino tmando una orchata con este buen hombre y su mujer, o leyéndole uno de esos libros de poesias, cuentos, relatos que me decía."

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

3 comentarios

anna -

Nena... gracies per fer-me viatjar amb aquesta maranya de records meravellosos. Un peto i no deixes d'escriure aixi ;-)

Alegria de la Huerta -

Bé, el missatge principal d'aquest post no era el "qui no arrisca no pisca" ... tot i que ara rellegint-lo sí que se'n destil·la una falta de decisió i d'espontaneïtat.
Crec que només el fet que aquests encontres d'alguna manera m'hagin marcat o que s'hagin quedat residents en la meva memòria ja és destacable.
Un altre punt molt important, i que en els darrers cinc anys de la meva vida ha estat molt present, són els continus viatges ... gaudim del viatge!

Picard -

Jo crec que a la vida tots passem per bons moments, per moments dolents i per etapes absolutament rutinàries i mediocres. Però, si més no en el meu cas, de tant en tant es presenten el que podriem dir "ocasions especials". No sé perquè, de vegades per una raó i de vegades per una altra, la qüestió és que sóc conscient de que aquell és un moment irrepetible. No és bò ni tampoc dolent, és especial, és únic, és diferent. Perdoneu, però no em sé explicar millor... Quan hi sóc al devant els sé distingir, simplement.
I el fet és que, de vegades, aquell moment implica prendre una decisió important, que fins i tot et pot arribar a canviar la vida en algun cas. I tu n'ets conscient, això segur.
Doncs bé, quan arribes a aquesta classe de certesa, si vols, si realment vols allò que s'està oferint devant teu, jo penso que has d'arriscar per piscar ... passi el que passi. I si t'equivoques, doncs mala sort. Però si no arrisques, si d'alguna manera no et llences al buit, sempre et quedarà el dubte del que hagués pogut ser i no va ser, perquè la vida no acostuma a donar segones oportunitats. Si no lluites, probablement algun dia en el futur ho acabaràs lamentant: Saber que vas tenir una ocasió i la vas deixar passar...

Sé que sona molt trascendental tot això, però és que opino que el que us he dit es pot aplicar a tota mena d'ocasions "especials", grans o petites, i fins i tot a un encontre casual enmig d'un trajecte en bus, com ens comentes.

Jo he vist passar alguns trens devant meu que no tornaran a passar i als que ara, si tingués una segona oportunitat, hi pujaria amb els ulls tancats.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres